De la Soledat

DE LA SOLEDAT. Por Joan Margarit



Mentre passejo per un mercadillo,
vaig pensant que, en posar el meu fred als versos,
sóc com els arquòlegs, que busco rescatar
les restes del passat com si fossin trofeus.
Que em proposo salvar, posem per cas,
el dia de tardor que et vaig conèixer,
o la meva primera estructura de ferro,
o l´instant que vam veure morir la nostra filla.
A prop del mercadillo, en un solar,
enmig dels plàstics que arrossega el vent,
hi ha un drapaire que buida la seva camioneta
abarrotada de trofeus gastats:
Copes, safates amb inscripcions,
figures en actituds retòriques.
M´he aturat devant de tanta sordidesa.
L´Home ho va escampant tot al seu voltant.
La vida és feta de metalls innobles
que ja han perdut la seva lluïssor.
Però cap no envelleix
de forma més indigna que els trofeus.